Portada Revista. Cu-cut! - Y ara, el que tracti de ferli res a Catalunya, que pugi aquí dalt.
Fa poc més de 100 anys que una munió de militars malhumorats i ofesos es reunia a la Plaça Reial de Barcelona per maquinar la invasió de la impremta de la Revista Cu-cut!. Eren temps immediatament postcolonials. Temps de pèrdua en què l’Exèrcit engreixava files pel sistema de reclutament universal, i guanyava preponderància per la seva tecnificació. Dissabte 25 de novembre de 1905 les rotatives del número 18 del carrer d’Avinyó van haver d’interrompre la seva producció. Entre uns quants “viva España” i uns “viva el ejército” els militars van destrossar la redacció, van fer pires amb el mobiliari, cremar exemplars, i finalment van tancar la redacció d’aquest setmanari humorístic durant cinc mesos. Tot per fer justícia a allò que es considerava una “gran ofensa” a la classe militar: la caricatura satírica de Junceda referent al Banquet de la Victòria.
Els fets del Cu-cut! no eren pioners en la vulneració de la llibertat d’expressió al país. La intervenció de l’exèrcit en la vida pública ja s’havia produït en altres ocasions. El maig del 190o s’havia actuat en contra de les instal·lacions de El Progreso (Xàtiva) o el desembre del mateix any contra El Telégrafo (Las Palmas). Si s’atacaven literalment les redaccions, si es feien guerres esporàdiques d’armes contra rotatives, volia dir que els diaris tenien certa força social i política. Com diu Jordi Casassas, des de Madrid es va donar suport als revoltats militars, i es va reclamar “una acció de càstig contra la Catalunya separatista”, denominada, per la Unió Republicana i els nuclis més lerrouxistes, com “una gran amenaça a combatre” perquè perseguia “un fi tan mesquí com condemnable”.
El Cu-cut! va néixer el 1902, quan encara no existia el diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra, quan encara s’escrivia amb “y” i amb accents tancats. I va morir el 1912 pel tarannà radical i virulent que –deien– havia agafat l’editorial. Va ser una decisió de la Lliga Regionalista, partit al qual estava vinculada la publicació. En el total de 60.000 exemplars venuts hi havia tires còmiques, poemes satírics i articles de crítica pura, però sobretot hi havia creació. Perquè el Cu-cut! va ser també un punt de trobada de periodistes i dibuixants com Morató, Coca, Opisso, Anglada o Llaverias.
Ara, al número 18 del carrer d’Avinyó hi ha un edifici de quatre pisos. La porta principal és plena de grafits policromes i es vesteix amb un tendall de “El Periódico”. Una noia amb accent estranger que hi viu explica que “había un quiosco pero me parece que ya está cerrado”. Almenys ara sabem que durant uns anys l’antiga impremta del Cu-cut! va ser santuari de diaris: un modest quiosc de Barcelona. Com si involuntàriament, hagués volgut retre homenatge a la casa on naixien els exemplars irreverents del Cu-cut!.
Dibuix de la publicació del 27 de desembre de 1906 de Cu-Cut!
Text que acompanya el dibuix de Cu-cut:
- ¿Es noble lo que ara feu els nobles d’avuy en día? Jugar, cassar tot el día, da escàndols per tot arrèu, y entre tant folgar y riure, com rassa degenerada, teniu la espasa oxidada y ni sols sabèu d’escriure. (El ferrer de tall).
