Poble Sec: el alma de Barcelona

Las calles de Salvá y del Rosal, en el Poble  Sec barcelonés, están separadas, cuando nacen en la línea del Paralelo, por un par de edificios y un solo centro cívico que además es uno de los vestigios del pasado más importantes de Europa: el Molino. Mezcla de cabaret, café concert, nido de poetas en rigurosa descomposición, lonja de contratación de granos al mayor, aceros de Avilés, tabaco de comiso, coches usados y señoritas en situación de prestar servicio…

Este es un fragmento de La Dama de Cachemira, novela de Francisco González Ledesma, escritor catalán nacido y criado en el Poble Sec. Es uno de los máximos exponentes de la novela negra en España y el barrio de su infancia es una de las zonas a las que recurre cuando da vida al famoso Inspector Méndez.

Límites del Poble Sec

Límites del Poble Sec (Ajuntament de Barcelona)

El origen de este lugar se remonta al s XIX, por aquel entonces una parte de la población barcelonesa no podía permitirse el lujo de vivir dentro de los límites de la muralla y comenzaron a construir barracas en el exterior. En 1854 se aprobó el derribo del cercado exterior y estos terrenos, al no estar aún sujetos a limitaciones urbanísticas, comenzaron a ser edificados. Se crearían así los barrios França Xica, Santa Madrona y Hortes de San Bertran, que más adelante formarían el Poble Sec. Separado por la Avenida Paral·lel, sus calles escalan poco a poco quedando así resguardado del mar Mediterráneo por la montaña de Montjuic. Situada en un enclave privilegiado entre el puerto, el Raval, el Eixample y Plaza España creció y se desarrolló en muy poco tiempo, de tal manera que a finales del siglo XIX y principios del XX el sector de Poble Sec estaba muy industrializado. Una reminiscencia de esa época son las tres chimeneas de la vieja compañía de electricidad La Canadenca.

Panorámica del barrio con las chimeneas de "La Canadenca" al fondo (Juan Carlos Tejerina)

Barrio de ficción, lleno de sentimientos y emociones. Siempre impregnado por el espíritu obrero. Una maraña caótica de calles que aparece sin previo aviso al abandonar las organizadas calles del Eixample. Escenario multicultural: catalanes, charnegos, asiáticos, árabes, negros… una mezcla tan arraigada en las calles que sin esfuerzo encontramos el típico “Bar Manolo” de la esquina dirigido por una familia china o una frutería de hace 50 años ahora propiedad de dos simpáticos hermanos paquistaníes. Zona de contrastes, por un lado sosiego donde habitan inmigrantes y miembros de la clase media catalana. Por otro, lo que se conocía a principios del s. XX  como “Broadway barcelonés”, un lugar lleno de teatros que animaban (y animan) el ambiente de la ciudad condal con espectáculos y music-halls. Apolo, Victoria, el Molino o Bagdad son algunos de los nombres más representativos del ocio y la noche en Barcelona. Calles que vieron nacer al “noi del Poble Sec”, Joan Manuel Serrat, figura histórica de la música y la cultura catalana del siglo XX, siempre orgulloso de sus raíces. “Universal, charnego y trashumante” dice de él Sabina en su canción Mi primo el nano, los mismos adjetivos que podríamos atribuir al barrio.

El Poble Sec nunca deja indiferente. Una pequeña comunidad en tierra de nadie, distinto de los barrios que le rodean, pero con un poco de cada uno.

Ferretería del Poble Sec que honra nuestro blog (Juan Carlos Tejerina)

Desde Bdebarcino queremos dedicar este post a la memoria de Miquel Badenas i Rico, fallecido en el 2006. Badenas escribió varios libros sobre el Poble Sec, el barrio donde nació y  que tanto amó, ayudando así a transmitir y hacer más grande su historia. Estas son algunas de sus obras.

Cu-Cut! Armes contra rotatives

L'homenatge de la Solidaritat

Portada Revista. Cu-cut! - Y ara, el que tracti de ferli res a Catalunya, que pugi aquí dalt.

  Fa poc més de 100 anys que una munió de militars malhumorats i ofesos es reunia a la Plaça Reial de Barcelona per maquinar la invasió de la impremta de la Revista Cu-cut!. Eren temps immediatament postcolonials. Temps de pèrdua en què l’Exèrcit engreixava files pel sistema de reclutament universal, i guanyava preponderància per la seva tecnificació. Dissabte 25 de novembre de 1905 les rotatives del número 18 del carrer d’Avinyó van haver d’interrompre la seva producció. Entre uns quants “viva España” i uns “viva el ejército” els militars van destrossar la redacció, van fer pires amb el mobiliari, cremar exemplars, i finalment van tancar la redacció d’aquest setmanari humorístic durant cinc mesos. Tot per fer justícia a allò que es considerava una «gran ofensa» a la classe militar: la caricatura satírica de Junceda referent al Banquet de la Victòria.      

Els fets del Cu-cut!  no eren pioners en la vulneració de la llibertat d’expressió al país. La intervenció de l’exèrcit en la vida pública ja s’havia produït en altres ocasions. El maig del 190o s’havia actuat en contra de les instal·lacions de  El Progreso (Xàtiva) o el desembre del mateix any contra El Telégrafo (Las Palmas). Si s’atacaven literalment les redaccions, si es feien guerres esporàdiques d’armes contra rotatives, volia dir que els diaris tenien certa força social i política. Com diu Jordi Casassas, des de Madrid es va donar suport als revoltats militars, i es va reclamar “una acció de càstig contra la Catalunya separatista”, denominada, per la Unió Republicana i els nuclis més lerrouxistes, com “una gran amenaça a combatre” perquè perseguia “un fi tan mesquí com condemnable”.       

 El Cu-cut! va néixer el 1902, quan encara no existia el diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra, quan encara s’escrivia amb “y” i amb accents tancats. I va morir el 1912 pel tarannà radical i virulent que –deien– havia agafat l’editorial. Va ser una decisió de la Lliga Regionalista, partit al qual estava vinculada la publicació. En el total de 60.000 exemplars venuts hi havia tires còmiques, poemes satírics i articles de crítica pura, però sobretot hi havia creació. Perquè el Cu-cut! va ser també un punt de trobada de periodistes i dibuixants com Morató, Coca, Opisso, Anglada o Llaverias.       

 Ara, al número 18 del carrer d’Avinyó hi ha un edifici de quatre pisos. La porta principal és plena de grafits policromes i es vesteix amb un tendall de “El Periódico”. Una noia amb accent estranger que hi viu explica que “había un quiosco pero me parece que ya está cerrado”. Almenys ara sabem que durant uns anys l’antiga impremta del Cu-cut! va ser santuari de diaris: un modest quiosc de Barcelona. Com si involuntàriament, hagués volgut retre homenatge a la casa on naixien els exemplars irreverents del Cu-cut!.       

Dibuix de la publicació del 27 de desembre de Cu-Cut!

Dibuix de la publicació del 27 de desembre de 1906 de Cu-Cut!

  Text que acompanya el dibuix de Cu-cut:         

– ¿Es noble lo que ara feu els nobles d’avuy en día? Jugar, cassar tot el día, da escàndols per tot arrèu, y entre tant folgar y riure, com rassa degenerada, teniu la espasa oxidada y ni sols sabèu d’escriure. (El ferrer de tall).

Lluís Permanyer, el cronista de Barcelona

Lluís Permanyer

Lluís Permanyer. Autor: Antonio Gálvez

Cerdà i Permanyer tenen un lligam que neix al mateix Eixample. Hi ha un passatge que porta el seu nom, Passatge Permanyer. I és que el Sr. Permanyer era parent llunyà del cronista de Barcelona. Li van dedicar el passatge perquè va ser alcalde de Barcelona i Ministre d’ultramar d’Isabel II. La reina deia de Permanyer: «De este ministro catalán no haremos nada de bueno porque es demasiado honrado»

L’any 1860 s’adjudica a Cerdà la construcció de la nova Eixample…

Tot aquest territori on hi ha avui l’Eixample era el terrtori que des de 1714 estava prohibit edificar. Barcelona estava emmurallada i la jurisdicció d’aquest tros era del Ministeri de la Guerra, perquè era allà on es feia la guerra quan hi havia setges. El 1854 enderroquen les muralles, i, per tant ja no és necessari un territori per fer la guerra. En aquell moment, l’Ajuntament considera la jurisdicció d’aquell territori com a seva i Madrid considera que no. Finalment però, la jurisdicció passa a ser del ministeri de Foment.

Per què se li adjudica a Foment?

L’Eixample és tan gran que no afecta només Barcelona sinó que afecta sis altres municipis com Sarrià o Gràcia -que ara són barris de Barcelona-. I Madrid va pensar, “si donem la primacia a Barcelona hi haurà embolics amb els altres municipis”. Aleshores van pensar que seria millor que hi hagués una entitat superior que ho vigilés, Foment.

L’Ajuntament reacciona i convoca un concurs per la seva banda?

L’Ajuntament no ho reconeix. Al concurs s’hi presenten 14 projectes, dels quals se n’escullen 7 que s’exposen al Saló de Cent. Madrid diu “bé, aneu fent el que vulgueu”. Tria el Cerdà i li proposa que faci un projecte. Un cop el té, l’exposen també al Saló de Cent, però en una cambra a part. L’Ajuntament vol que quedi molt clar que una cosa és el seu concurs i l’altra és el que diu Madrid. L’Ajuntament tria un guanyador, el Rovira i Trias, i Madrid no en fa cas perquè no ho reconeix, i afirma que ho farà Cerdà.

Tot això va tenir conseqüències…

Això va crear una sèrie de problemes i d’actituds per desacreditar Cerdà. Feien creure que no era ni català per exemple. I mira que havia nascut en una família que eren propietaris d’un mas des de 1440 a Centelles. Imagina’t si és més difícil ser català que això…

La burgesia de l’època també va ser molt crítica amb el projecte…

Passatge Permanyer. Autor: Carbide (Flikr)

És que els propietaris no entenien que es malbaratés l’espai públic perquè amb aquests carrers tan amples els tallaven llesques de la finca i els expropiaven. I amb els xamfrans també. No ho entenien i s’hi van posar de cul de bon començament. I com que no ho podien evitar, l’Ajuntament va decidir anar promulgant ordenances municipals que van mutilar projecte del Cerdà.

Què es va mutilar del projecte inicial d’Ildefons Cerdà?

Per exemple, Cerdà, el centre de totes les illes els destinava a jardins o bé horts. Doncs al cap de pocs anys es va fer una ordenança dient que es podia construir arran de terra i cap endins. Van desaparèixer els jardins i els horts…

I això què ha provocat?

Que l’Eixample que ell havia projectat com a una “ciutat jardí”, al cap de 50 anys fos una ciutat de pedra. No hi havia verd enlloc, i és per això que ara la societat participada Pro-Eixample ha decidit fer parcs en l’interior de les illes, perquè així hi puguin jugar els nens. Amb la pretenció que qualsevol ciutadà hagi de caminar menys de 300 metres per trobar un d’aquests interiors d’illa. Ja n’hi ha 47 d’inaugurats, i en total em sembla que són uns 51 o 52.

L’arquitecte Oriol Bohigas definia així l’Eixample de la industrialització (1876-1886): “Una simple acomulación física de edificios, con la virtud básica, desde el punto de vista capitalista, de permitir vivir cómodamente y favorecer el aumento uniforme de valor”

Això és el que criticaven, que era un tauler d’escacs i que no tenia cap gràcia. El que passa és que Cerdà no es fixava en l’estètica, sinó que es guiava per una idea politico-social: que els rics i els pobres tinguessin les mateixes condicions objectives per viure. Per això tots els carrers són iguals.

També per una qüestió funcional…

Cerdà va anar família per família preguntant, i va arribar a la conclusió que com més estrets eren els carrers, més morts hi havia… I ell, com que estudia la situació de Ciutat Vella, que els carrers eren estrets, no estaven ventilats, hi havia humitat, i per això hi havia epidèmies… va arribar a la conclusió que el millor eren els carrers amples.

Cap on creus que ha d’anar l’Eixample?

L’Eixample va ser una obra tan ben feta, que no solament ha aguantat les mutilacions que li han anat fent, sinó que està preparada per entomar bé tots els desafiaments del segle XXI.

Cerdà es va avançar al seu temps…

És clar, i per això no el van entendre mai… I per això va fer els xamfrans, preveient que el dia de demà hi hauria trànsit. No ho va fer perquè entrés més el sol, ho va fer perquè s’hi pogués conduir còmodament.

Com creus que afectarà la remodelació de la Diagonal a l’Eixample, canviarà gaire?

Jo crec que pot trencar el fràgil equilibri que hi ha a l’Eixample del trànsit, perquè avui sobrevivim gràcies a Cerdà. Quan faltava poc pels Jocs Olímplics anava amb el Maragall amb cotxe i es va treure un informe de la butxaca que li passaven cada dia sobre la situació de la ciutat. Em va dir: “avui tenim més de 60 km de carrers amb obres” i seguíem circulant gràcies a l’Eixample. Per una raó, si tu puges per aquest carrer i trobes obres és fàcil deduir que si segueixes dos carrers més enllà de seguida t’orientaràs. És molt fàcil conduir amb aquest sistema.

Guerra Civil: bombardeos en San Felip Neri

Vista de la plaza Sant Felip Neri - Juan Carlos Tejerina

Casi todo el mundo reconocerá el lugar que aparece en la foto y la historia que hay detrás de ella. Para los que no lo sepan, esta es la iglesia de San Felip Neri. Situada alrededor del centro de Barcelona, es el recuerdo más tangible de un episodio trágico y lamentable.  El 13 de febrero de 1937  la guerra ya se ha extendido por la península. Por ahora Barcelona ha vivido el conflicto como algo relativamente lejano, pero ese día cambiaría la suerte de la ciudad. La población se preparaba para ir a dormir cuando el Eugenio de Savoia, un crucero italiano, dio el “pistoletazo de salida” a dos años de intensos bombardeos.

Según los historiadores el objetivo de este primer ataque era la fábrica Elizalde en la que se producían motores de avión. Resultado: 18 personas muertas. Desgraciadamente este episodio no sería más que un aperitivo de lo que estaba por venir, mil toneladas de bombas que acabarían con la vida de 2.500 personas hasta el fin de la contienda.

La plaza San Felip Neri después de los bombardeos (imagen cedida por http://arqueologiadelpuntdevista.blogspot.com/)

San Felip Neri fue víctima de los bombardeos el 30 de enero de 1938, convirtiéndose en uno de los episodios más tristemente recordados por la población barcelonesa. 42 personas perdieron la vida, la mitad de ellas niños. Hoy en día podemos pasear por la plaza de la iglesia y contemplar las huellas del sinsentido. Agujeros en la fachada principal de la iglesia provocados por la metralla, símbolo del dolor y recuerdo imborrable de las miles de victimas.

Marcas de la fachada de la iglesia

La «Via Augusta»

Alguna vez te has preguntado que o quién era Augusta? Y porqué Via Augusta y no avenida, calle o paseo, cuando no hay casi ninguna otra calle en Barcelona que haya sido declarada «Via»? Te sonaba de algo romano pero nunca has sabido que era realmente?

Pues bien, Via Augusta era un camino del principal eje de comunicación que conectaba la ciudad de Roma con la Hispania mediterránea, y era la continuación de la  Vía Domitia, que bordeaba la costa sur de la Galia hasta llegar a la península Itálica. Se iniciaba en los Pirineos y atravesaba parte del levante de la península, sus principales ciudades costeras y puertos, y continuar por el interior hasta Cádiz.

El Imperio Romano se vertebró a partir de calzadas: su enorme extensión hacían primordial la conexión de todo el territorio. En 218 a.C., les romanos, con el general Escipión a la cabeza, penetraron en la Península, donde estaban instalados los cartagineses, e hicieron de ella uno de los territorios más importantes del Imperio. Las calzadas servían para unificar el territorio, favorecer el comercio y controlar los extensos dominios, así como desarrollar las ciudades.

Arc de Berà: Si te apetece pasar con el coche por debajo, intenta no estamparte...

La Via Augusta tenía una longitud aproximada de 1.500 km, y cruzaba ciudades tales como Gerunda, Tarraco, Saguntum, Corduba, para finalizar en Gades (Cádiz). A Barcino se llegaba por un ramal secundario. A partir de Xàtiva, la Via Augusta discurría por el interior, y hay dudas sobre su paso por la ciudad de Hispalis (Sevilla). Había un ramal secundario que continuaba por la costa y también arribaba a Cádiz, atravesando uno de los puertos principales de la Mediterránea occidental, Carthago: desde esta ciudad partió Aníbal con sus elefantes en la Segunda Guerra Púnica para enfrentarse a los romanos.

Quedan bastantes restos de la Via Augusta, aunque muchos más hay por descubrir. El Arc de Berà, al norte de Tarragona, está situado en medio de la nacional N-340. Actualmente, la Via Augusta sería la autopista AP-7, uno de los principales ejes de la Península, demostrando que las diferentes civilizaciones a lo largo de la historia tienen muchos más puntos en común de lo que solemos creer, sea cual sea la época.